Una nota

Necessitava escriure-li una nota, traslladar-li unes paraules breus i deslliurar-se’n un poc de tota aquella càrrega. L’escriptura, des de feia molts anys, havia estat com una eina alliberadora de les tensions i angoixes més profundes. Però sabia que si abocava eixos sentiments en unes línies que l’altra persona mai llegiria, l’efecte alliberador no funcionaria. Ho sabia massa bé, ja ho havia intentat altres vegades sense resultat. Per això va fer eixa passa endavant.

Estic bé. He aprés a no pensar en tu contínuament. A no recordar-te quasi. Cada dia m’esforce a deixar d’estimar-te i estic començant a sortir-me’n. Ara valore molt més totes les persones que m’importen i em fan feliç i gaudisc dels moments amb una intensitat que havia oblidat. He descobert que la vida pot ser fantàstica amb ben poquet i que hi ha persones que poden arribar a aportar-te moltíssim sense esperar res a canvi. Persones que apareixen quan més ho necessites, com si algú anònim els haguera advertit que els feies falta. I tu, primer reticent i després agraït, te n’alegres d’eixes aparicions inesperades. Però malgrat tot, si algun dia ens creuem per un passadís, per un carrer o estem al mateix local i em mires amb eixos ulls tan buits, tan indiferents, el meu món trontolla i s’enfonsa en una profunditat immensa. Aleshores cap mirada complaent, cap gest d’empatia, aconsegueix treure’m de l’abisme. Només quan desapareixes de nou, tu i tot el que la teua figura m’infereix, aconseguisc adonar-me’n de la llum que hi ha al meu voltant. 

Un full blanc

De vegades un full blanc ens imposa moltíssim. Molts no ho entendran o fins i tot ens prendran per bojos. Ja veus tu, un full blanc. I la veritat és que hi ha poques coses més simples que això, però hi ha dies en què volem omplir-lo de paraules boniques, d’històries que no ens acabem d’imaginar i, quan ens asseiem al seu davant, ens sentim davant d’un abisme immens. Un full blanc de paper o la pantalla de l’ordinador, qüestió de gustos, tant se val. Hi ha dies que, respirem i deixem provar les mans, a veure què ix. Altres, la impotència pot més -o la gossera, siguem sincers-, i ens sentim tan fràgils i tan indefensos davant d’ell, que peguem a fugir.

Paraules

Tenia tantes ganes de veure’l que el somiava desperta. Li dibuixava el rostre, ella que no en sabia de dibuixar. Li acaronava els cabells amb tendresa, encara que sabia que ell no percebria el contacte suau de la seua mà. Intentava transmetre-li, amb totes les seues forces, la calidesa d’una abraçada. Però quan se n’adonava que res d’això li podia arribar, pensava en les paraules i li n'escrivia. Tenia sort de disposar d’elles. Li escrivia paraules que ell rebia, encara tendres, amb dolça il·lusió.

Laura

Laura acaba de complir tres anys, però és tan menudeta, que sembla que en tinga dos. Té uns ulls verds immensos, i quan et mira pots veure en ells algunes de les moltes coses que ha viscut en tant poc de temps. Laura ha estat dos anys i mig vagant amunt i avall, sense saber per què. Des de fa uns mesos, ha trobat un lloc nou ple de xiquets, on la tracten bé, però així i tot, segueix fugint dels adults, que no li inspiren cap confiança. Ara que, a la fi, ha trobat aquest lloc, li costa anar cada setmana a la seua nova casa, té por que aquesta estabilitat torne a trencar-se. A Laura li encanta dir que no, sempre, encara que en realitat vulga dir que sí. No li agrada somriure quan hi ha adults davant, i de tant en tant, es queda pensativa, sense adonar-se'n, atrapada en imatges que ja quasi no recorda d’on li vénen, però que són ben reals. Del que Laura no és conscient, és que cada dia somriu més quan arriba a casa, raona, i contempla admirada la seua habitació i les poques coses que té –només seues- per primera vegada. Quan arriba la nit plora, inconscientment, des del seu llit, i al seu voltant crea una atmosfera difícil de suportar. Però tot i eixos moments tan negres quan arriba la foscor, malgrat eixos records que potser sempre li quedaran, encara que no recorde d’on provenen, Laura fa setmanes que ha començat a ser feliç, i per a demostrar-ho, sempre té somriures i paraules per a tots. Cada nit, quan tanca els ulls, abans que l’envaïsquen els turments més amargs, desitja amb totes les seues forces quedar-se allí per sempre, entre eixes parets que l’han acollit amb tanta tendresa.

Qui ens anava a dir...

Qui ens anava a dir que arribaria l’hivern, un quinze de novembre, quan ja començava a fer-se’ns  estrany caminar per Blasco Ibáñez amb els genolls a l’aire. Que ens pillaria desprevinguts, però respiraríem alleujats, amb la sensació que les coses estan en ordre o, almenys, un poc més ordenades que uns dies abans. I qui hauria dit que, eixe divendres en què l’hivern arribava, ens sentíriem tan còmodes a casa, entre muntanyes de llibres i de treballs que reclamaven, discretament, un poc d’atenció.

Inevitablement

Dos mesos. Dos mesos en els quals, dia rere dia i inevitablement, em sent més lluny de tu i de tot el que m’has aportat durant deu mesos. Cada dia sent com un raconet teu, un petit detall, de vegades insignificant, com ara una aroma, un color o una paraula que abans em resultava familiar, desapareix de la capsa de records que vaig carregar amb mi aquell dèsset de juny. I la impotència és l’única resposta que sóc capaç de generar davant aquesta tragèdia. Em sent com una traïdora incapaç de complir aquella promesa que et vaig fer, de guardar per sempre tots els records i sensacions viscudes amb tu durant tot aquest temps. 

Primer contacte. Bucarest, setembre 12'.

Instants perdurables

Un te, dos coixins i el terra cobert de catifes. Alce el cap i veig l’extrem més oriental d’Europa, on les siluetes de les mesquites, en la llunyania, s’imposen davant un cel tenyit de roig per un sol que ja s’ha amagat. Les gavines dominen aquest espai que ens manté eclipsats, i conscients de la seua posició privilegiada, s’aturen als llocs on més ens agradaria aturar-nos, com la part més alta de la Torre de Leandre, on les vistes dels dos costats de la ciutat han de ser increïbles. Ara que comença a il·luminar-se, imagine a Hero, dalt del tot, il·luminant amb ànsia el camí a Leandre, que cada nit arriscava la vida nadant per anar a veure-la.  

M’acabe el te i mire la parella del meu costat, ell vesteix a la moda, texans verds i samarreta esportiva, ella en canvi està coberta d’un tel negre, només mostra al món els seus ulls. Uns ulls grans i negres que endevine joves, molt joves. L’abisme que separa les nostres mirades és immens per molt a prop que estiguem.

Així és Estambul, una ciutat on els abismes es toquen, on Orient i Occident es barregen perceptiblement. Una ciutat on voldries allargar cada instant en el temps.